Seminari de la CdC-ELP:“L'Escola, la seva formació”

Es tracta d'un seminari que, a manera de planter, prendrà la comunitat que conformem com a Camp. Si bé el text central de la seva configuració és “Acte de fundació”, la seva organització és d'acord amb la política de recents publicacions, com ara: El nacimiento del CF, En los confines del psicoanálisis, o Cómo terminan los análisis.

Al llarg del primer quadrimestre l'eix serà el concepte d'Escola, prenent la història de les institucions analítiques tal com se succeeixen a partir dels seus impassos. Així, anirem de la IPA i la SPP a què va pertànyer Lacan, fins a la configuració actual del Camp Freudià, passant per l'EFP i l'ECF.

El segon trimestre ens centrarem en la formació que dispensa l'Escola. Com a banda de moebius amb el quadrimestre anterior, abordarem una qüestió central i realment complexa: la formació de l'analista. Es tractarà aleshores de les diferents maneres d'abordar la transmissió d'allò que, al cap i a la fi, no es pot ensenyar.

El tercer trimestre el dedicarem a les polítiques de l'Escola: el projecte Scilicet, la invenció del càrtel, les polítiques de joventut… en tant que reflex d’allò que en cada moment ha estat el que podem anomenar: “l'acció lacaniana”.

Anirem configurant el programa. Aniran sent informats.

CALENDARIO

L’Associació psicoanalítica internacional (IPA)

12/09 

Vicente Palomera: Institució i grup

Freud, S., “Psicología de las masas y análisis del yo (1921)”, Obras completas, Vol. XVIII, Amorrortu.

María Guardarucci: Doctrina i ensenyament

Sokolowsky, L., Freud y los berlineses. Del Congreso de Budapest al Instituto de Berlín, apartados “Nuevas directivas para la formación” y “El noviciado del analista”, Grama. Pp.: 233-244.

Freud, S., “Prólogo a Zhengs Jahre Berliner Psychoanalytisches Institut (1930)”, Obras Completas, Vol. XXI, Amorrortu.

Coordina: Laura Canedo

10/10

Presenten:

Neus Carbonell: Lacan a la SPP

Freud, S.,  “Análisis profano” (1926), Obras Completas tomo III, Biblioteca Nueva, Madrid, 1981.

Daniel Casellas: Doctrina i política

Miller, J-A., Escisión, Excomunión, Disolución. Tres momentos en la vida de Lacan, Parte 1 (pp. 5-108), Manantial, Buenos Aires, 1987.

Coordina: Oriol Cobacho

14/11

L’Escola Freudiana de Paris (EFP)

Presenten: Eduard Fernández y Montserrat Puig

Coordina: Lucía Icardi

Eduard Fernández: Kherem i excomunió: Lacan amb Spinoza.

Spinoza fou excomunicat amb només 23 anys quan encara no havia publicat res. El to del seu kherem va ser d’una gran duresa i l'únic en la seva època i context que quedava vigent per sempre, sense possibilitat de remissió. Lacan, en el curs del 15 de gener de 1964, parla també de la seva excomunió i es compara amb Spinoza doncs al seu kherem se li afegeix també la chammata. És a dir, “la condició de la impossibilitat de tornada”1. Es tracta de poder elaborar per què Lacan s'ubica del costat de Spinoza quant a la seva excomunió major i contextualitzar com s'hi va poder arribar, així com les repercussions que això va tenir en la història de la psicoanàlisi.

1)Lacan, J. “La excomunión”. El Seminario, libro 11. Ed. Paidós, Buenos Aires, 2012, p. 12

Montserrat Puig: El passi: des de su Proposición a la disolución de la EFP

A les sessions anteriors vam veure com la formació de l'analista estava al centre de les preocupacions de Lacan ja a la SFP, i l’abast que va tenir a la IPA.

El procediment del passi fou proposat als membres de l'ECF per Lacan com una aposta epistèmica, clínica i política. Va ser la seva resposta a les dificultats i els impassos que va trobar, des dels seus inicis, el moviment psicoanalític.

La proposta d'una Escola, en lloc d'una associació, com a institució analítica té al seu nucli aquesta proposta. El passi no és un dispositiu només de selecció dels analistes. Com assenyala Miller, el passi forma part integral de la pràctica de la psicoanàlisi i és un error teòric i una aberració pràctica considerar-lo un suplement de l'ensenyament de Lacan. Una cura psicoanalítica és equivalent a una demostració, “un procés lògic que exigeix ​​una conclusió”1. Mentre que el passi és una demostració, no val per a un de sol, sinó que valdria per a l'Escola i la transmissió: “No hi ha demostració sense comunitat. És la raó que hi hagi escola. Tenim una Escola perquè la demostració sigui possible, sigui efectiva”2.

El més subversiu del passi travessà l'EFP i va estar al centre de la seva dissolució per part de Lacan.

Revisarem alguns dels textos fonamentals de què disposem gràcies a les recopilacions de documents i textos fetes per Jacques-Alain Miller.

1)  Miller, J-A. “Sobre mutualismo”. Cómo terminan los análisis. Ed. Grama, Buenos Aires, 2023, p. 316.

2) Íbid.

12/12

Intervenen: 

• Miquel Bassols: El retorn a la clínica

Després de la dissolució de l’EFP i la fundació de l’ECF, el Camp Freudià va estar marcat per aquest lema enunciat per Jacques-Alain Miller: “Retorn a la clínica”. Quin és avui el sentit d’aquest tall i d’aquest retorn? Quines conseqüències institucionals té en la història de la psicoanàlisi?

Referència bibliogràfica: 

Miller, J.-A, "Clínica del sinthome", Lliçó del 10 de desembre de 2008 del curs Choses de fineses en psychanalyse, La Cause freudienne núm. 71, pàgines 63 a 71. Comptarem amb una traducció del text al català.

• Jorge Sosa: El camp freudià i la investigació en psicoanàlisi

Camp Freudià, Institut del Camp Freudià i Escola, no són el mateix, però estan nuats per l’ensenyament de Lacan. Quan ell visqué, la seva presència i la seva enunciació funcionaren com una garantia pel què fa a la seva orientació, que no fou altra que la reconquesta del camp obert per Freud. Després de la seva mort... com podem entendre la lògica d’aquest nuament en absència de Lacan, i com aquestes institucions poden servir a la investigació i transmissió de la psicoanàlisi?

Referència bibliogràfica:

Miller, J.-A., “Sobre la Escuela y el Campo Freudiano”. El nacimiento del Campo Freudiano, Paidós, Buenos Aires, 2023. pp. 57-64

Coordina: Catherine Salamanca

9/1

ALLÒ QUE (NO) S’ENSENYA

Intervenen:

Laura Canedo: Passi i matema, dues cares de la transmissió

S'ha d'ensenyar la psicoanàlisi a la Universitat? Abordarem aquesta pregunta que Freud es va formular el 1918, a partir dels desenvolupaments de Lacan; aquests van desembocar en una defensa del Departament de psicoanàlisi a París VIII amb un argument paradoxal, ja que ens diu que la psicoanàlisi no és matèria d'ensenyament. Això ens portarà a reprendre els límits, els riscos i l'orientació que ens proposa com a possibilitat de la seva transmissió.

Text de referència: Miller, J.-A., “Apertura de la Sección Clínica”, 1, 2, 3, 4 Tomo I, Los cursos psicoanalíticos de Jacques-Alain Miller, Paidós, Buenos Aires, 2021

• Paula Díaz: Ensenyament i allò que no s’ensenya

Als anys 50 Lacan va començar el seu ensenyament amb el retorn a Freud, un esforç que es dirigia no al públic general sinó als joves analistes en formació. Va ensenyar a viva veu interrogant els escrits de Freud en una relectura de l'inconscient que implicava el cos, el seu propi. Posteriorment, va arribar a rebutjar la paraula ensenyament, considerant que tot estaria perdut si el seu discurs era pres com un ensenyament. A quin discurs es refereix? Quina és la relació entre la psicoanàlisi i l'ensenyament? Què és el que no s'ensenya en psicoanàlisi?

Miller, J-A.  “Lacan que enseña”, Los psicoanalistas y el deseo de enseñar, Grama Ediciones, Olivos, 2023, pp 9-18.

Coordina: Shula Eldar

13/2

Sobre la presentació de malalts

Intervenen: 

• Daniel Cena: Ensenyaments de la presentació de malalts 

L'octubre de 1976 es crea a Vincennes la Secció Clínica del Camp Freudià; poc temps després Solange Faladé proposa a Jacques-Alain Miller que participi en una reunió sobre algorismes en Psicoanàlisi amb els psicoanalistes de l'École Freudienne de París. La convocatòria es realitza sota el nom de “Jornades dels Matemes” la intervenció de Jacques-Alain Miller sota el nom d'”Ensenyaments de la presentació de malalts” quedarà registrada com un fet extraordinari i memorable per a l'esdevenir del camp freudià en què exposa la presentació de malalts realitzades per Jacques Lacan.

Referència

Miller, J.-A., "Enseñanzas de la presentación de enfermos" Ornicar? número 3 Ediciones Petrel-Barcelona-1981

• Regina Menéndez: Les presentacions de malalts, un saber sense valor d'ensenyament

Seguint el fil de la darrera trobada d'aquest espai, “El que nosensenya”, reprenc el que Miller ens recorda en el seu discurs de tancament de la Gran Conversa virtual internacional de l'AMP “La dona no existeix” (3 d'abril de 2022) a París, que "el discurs psicoanalític no és matèria d'ensenyament", "no ensenya res perquè - Lacan ho enuncia - exclou la dominació." Aquí explica que en el discurs de la psicoanàlisi, el que trobem al lloc de la dominació és l'objecte a, que al contrari de dominar, el que fa és causar el desig, el qual no es deixa dominar. I el saber, no té cap altre lloc que el del saber suposat, cosa que sosté la instància de la causa de desig, “causa de la qual l'analista es fa semblant”. Es tracta llavors d'“un saber sense valor d'ensenyament […] que se sosté en trobades aleatòries, sense llei”, i que sobretot, “no domina al seu subjecte”.

És a través d'aquest fil que prendrem a la proper encontre, les presentacions de malalts que Lacan va sostenir al llarg de tot el seu ensenyament, en les quals va introduir un gir important en relació amb les presentacions de malalts clàssiques de la medicina. Quin saber saber, sense valor d'ensenyament, es pot extreure d'aquest dispositiu?

 

Referències:
Miller, J.-A., “Enseñanzas de la presentación de enfermos”, Matemas I, Manantial, Buenos Aires, 1987.
Lacan, J., “Breve discurso a los psiquiatras”, 10 de noviembre, 1967. Inédito.

Coordina: Rubén Touriño

12/3

• 9/4: L’AMP: creació, crisi del 98 i orientació

• Guy Briole: És necesària una orientació

Al nostre Camp solem referir-nos molt sovint a un discurs que promou la diversitat i fins i tot alguns voldrien oposar-ho a la Uni-versitat. El joc de paraules és fàcil i fa Un-animitat. Però, llavors es produeixen reagrupaments al voltant d'aquest U nociu, com ho designa Jacques-Alain Miller. Va ser, particularment, el cas del que va passar durant la crisi del 1998. Però, com una serp marina, la nostra actualitat ens hi pot tornar a confrontar. El que hi fa obstacle i permet treballar junts, és que cadascú tingui una recta relació amb l'orientació.

Text de referència:

Miller, Jacques-Alain, «Los semblantes del Uno», Conversación sobre el significante amo, Eolia, Barcelona, 1998, pp. 50-54.

•  Lucía Icardi: Creació de l'AMP, crisis del '98

 En el recorregut proposat, escandit en tres temps, es traçarà un solc que va des del viatge de Lacan a Caracas el 1980 fins a la crisi de l'AMP el '98, que culminarà amb l'escissió del grup analític. Aquesta darrera es pot llegir, après-coup, als propis fonaments de l'AMP; està escrit, com dirà Miller, a la seva “fragilitat constitucional, des del naixement”. La tensió entre l'U i el múltiple travessa aquesta part de la història institucional i, en conseqüència, el grup analític que la conforma. La IPA neix de l'U de Freud, i se centralitza a Viena. L'AMP no té una seu central, com tenia l'Escola de Lacan -EFP- el nucli d'ensenyament de la qual se centralitzava a París. L'AMP sorgeix del múltiple dels grups heterogenis, i no de l'U. Aquesta és la seva virtut i, alhora, el seu taló d'Aquil·les.

Text de referència:

Miller, Jacques-Alain, La carta madrileña, Eolia, Barcelona, 1998.

Coordina: Laura Canedo