SEMINARIO DE LA ESCUELA. COSAS DE FINURA EN PSICOANÀLISIS

TGN 2010 - 2011 Enseñanzas

En su Curso "Cosas de finura en psicoanàlisis", J.A.Miller introduce la diferenciación entre insconsciente transferencial e inconsciente real, un cambio conceptual de gran calado. Mientras que el inconsciente transferencial era conceptualizado como saber, el inconsciente real lo será como goce.
El saber, como saber articulado, sufre, en la última enseñanza de Lacan, una devaluación al concebir lo real como un real sin ley. Una de las consecuencias más obvias la vemos en la caída del saber como tal; a partir de ese momento el saber serà concebido como verdad mentirosa y el lenguaje pasará a ser una elucubración de saber sobre lalengua.
Todo ello implica un cambio en la pràctica psicoanalítica. Un cambio que consiste en ir de la trama del destino del sujeto, cargada de sentido, a los elementos primordiales de lalengua; elementos separados, contingentes, por fuera del sentido y de la articulación.
Esta nueva orientación hacia la singularidad, encarnada en el sinthome, no impide que se descifre el insconsciente. Lo que sucede es que dicho desciframiento se detiene en el fuera de sentido del goce. En cualquier caso no se trata del triunfo de la ficción sino más bien de la puesta a prueba de su impotencia para reabsorber la opacidad de lo real.
Comisión: Joan Gibert (responsable), Gemma Ribera.

Lugar: Seu de Tarragona – CdC-ELP
Fortuny, 23, 1r. • 43001 Tarragona
Horario de secretaria: lunes y miércoles de 17 a 21 h. Tel.: 977 21 73 12
e-mail: tgn-cdcelp@tinet.org

CALENDARIO

04 de octubre de 2010. 21:00 h
Retorno a Lacan: La pràctica analítica ¿cura o experiència?
M. Àngela Gallofre

25 de octubre de 2010. 21:00 h
La interpretación apunta a la causa del deseo
Josep Pallejà y Salvador Prats

15 de noviembre de 2010. 21:00 h
Qué es la clínica? La clínica del sinthoma
Gemma Ribera

13 de diciembre de 2010. 21:00 h
Un psicoanálisis tiene estatuto de ficción
Àngel Forné

10 de enero de 2011. 21:00 h
El parlêtre: el ser que habla de su goce
Josep Sanahuja

31 de enero de 2011. 21:00 h
Qué es el Psicoanálisis?: Experiència/teoria
Joan Gracia

21 de febrero de 2011. 21:00 h
El pase / A.E.
Joan Gibert

14 de marzo de 2011. 21:00 h
Deseo y goce
Catherine Galaman

11 de abril de 2011. 21:00 h
El fantasma en Lacan
Ernest Weikert

02 de mayo de 2011. 21:00 h
El goce no se somete a la lógica del deseo
Luciano Altuna

23 de mayo de 2011. 21:00 h
Conclusiones
Joan Gibert / Gemma Ribera

Título: Deseo y goce
Fecha: 14/03/2011
Horario: 21 horas
Participantes: Catherine Galaman
Descripción: Comentario de las lecciones del 8 de abril y del 6 de mayo

Título: Qué es la clínica? La clínica del sinthoma
Fecha: 15/11/2010
Horario: 21:00 h.
Participantes: Gemma Ribera
Descripción: JA Miller introdueix la classe V -10 desembre 2008- a partir de la incidència del símpthom sobre la pràctica de l’anàlisi i sobre l’estatut de l’analista. I anant més enllà, sobre l’estatut del psicoanàlisi mateix, de manera que aquest concepte, la manera d’entendre’l i l’estatut mateix que li donem pot diferenciar la psicoanàlisi de la teràpia.
Símpthom, incidència en:
La pràctica (de l’anàlisi).
L’estatut de l’analista.
L’estatut del psicoanàlisi.
Qüestió plantejada:
La clínica no és el psicoanàlisi. La clínica és prendre els conceptes, els matemes, en la perspectiva de allò que ells aporten als fenòmens de l’ experiència. Però quan es tracta d’una demanda de “tractament” dirigida a un analista, la presència d’aquest invalida la clínica, i el simpthom és per naturalesa l’artifici que ho promou.
No hi ha clínica, hi ha Símpthom sota transferència.
¿Què és la clínica?: classificar els fenòmens a partir de signes prèviament catalogats. És un exercici de planificació, classificació i d’objectivització.
El que planteja JA Miller, per abordar la qüestió de la clínica, és que si ens quedem al nivell de voler distribuir les manifestacions del subjecte en una estructura predeterminada, això ens porta a deixar “fora” quelcom de lo particular del subjecte.
Parla de “l’estructuració espontània”. Equipara la paraula de l’ analitzant, en tant que espontània (associació lliure), a l’estructuració espontània. El que diu s’ordena ja sigui sota la forma de la posta en sèrie del que va passar, del que li està passant, del que espera que li passarà... És de l’ordre de l’atzar, de l’imprevist, de l’encontre. Lacan, en el seu Seminari del Símpthom: “somos empujados por azares a derecha y a izquierda”. És reconèixer que l’existència ( en termes Aristotèlics) es desenvolupa en el regne de la contingència ( possibilitat de què una cosa succeeixi o no).
Pel sol fet de parlar, s’institueix una trama entre els atzars, i sorgeix una necessitat, que pot prendre la figura de destí o vocació. Emergeix un ordre a partir de fets de repetició, que permet inferir uns Sempre ( unes constants: jo soc així; així està escrit...). A l’analista li correspon formular la trama.
Així s’opera la transformació de la contingència en articulació. Un S1 atzarós s’articula a un S2, això produeix un efecte de sentit, de sentit articulat. L’atzar pren sentit. Miller diu que és una operació quasi invisible, que s’ha de fer un esforç de discerniment per percebre està mutació (on el sentit s’insinua en la contingència).
I quasi sempre quan un axioma es desprèn, es veu que li havia estat endossat al subjecte en la seva infantesa, en un moment especial de disponibilitat i d’obertura, per algú de la seva família, i que el subjecte que parla és també un subjecte parlat.
Es trama de manera espontània; l’anàlisi és, en aquest sentit, com un laboratori, on assistim al “filament” d’aquesta trama de sentit, organitzant, articulant, sistematitzant els elements d’atzar que la precedeixen.
Espontània, en tant no està calculada, però no podem desconèixer que aquesta articulació de sentit és una superestructura, en el sentit d'una estructura que es sobreimposa a elements previs.
Així comença l’última ensenyança de Lacan : amb aquest clivatge entre l’estructura i els elements d’atzar previs que introdueix i que fa significar.
La pràctica del psicoanàlisi canvia d’accent. Es tracta de reconduir la trama de destí del subjecte de l’estructura als elements primordials, fora de l’articulació, es a dir fora de sentit.
Per tant, la funció de la interpretació ha canviat. La interpretació no és proposar un altre sentit, capgirar el sentit manifest per revelar un sentit “amagat”. La interpretació apunta a desfer l’articulació de destí per apuntar al fora de sentit. És una operació de desarticulació.
Joyce i la seva obra li permet a Lacan formular la conceptualització de simpthom, com allò que un subjecte inventa quan no hi ha el discurs de l’inconscient. El simpthom com una invenció.
¿Com arriba, Lacan, a formular que Joyce era un subjecte desabonat de l’inconscient, si mai el va escoltar, el va analitzar?. Miller diu que a partir de llegir-lo, d’adonar-se que els seus escrits no concernien a ningú per a res, que no els “tocava”, que no movia en ningú el seu objecte a. Lacan diu: “ Eso no juega sobre ningún equívoco que pueda conmover el inconsciente en nadie”. Es això el que li fa dir “aquí no hi ha inconscient”.
És un concepte que es proposa allí on no hi ha inconscient. És el negatiu de l’inconscient.
Ara bé, ens podem preguntar ¿i pels subjectes que no estan desabonats de l’inconscient, és vàlida aquesta conceptualització del simpthom?
Tornem a l’iniciï: La clínica no és el psicoanàlisi.
La clínica està del costat de lo particular, en canvi el simpthom és introduït per Lacan per designar lo singular, es a dir allò que només val per a un sol. Lo singular en el seu absolutisme. Per tant està fora de la clínica, fora de tota classificació.
És en aquest sentit que el concepte simpthom pot ser vàlid per a tots. En cadascú hi ha quelcom absolutament singular i que està desabonat de l’inconscient. Hi ha simpthom en cadascú. El que fa diferència en Joyce, és que ell ha encarnat el simpthom. Ell va encarnar el singular, allí on lo comú de la gent l’esborra, corre a abonar-se a l’inconscient.
Existeix la singularitat del simpthom en cadascú, però està recoberta. El subjecte s’encafica en encarnar quelcom molt diferent, encarna la seva trama, el seu destí, un gran ideal, etc.
Aleshores la “clínica del simpthom”, ha de deixar caure algunes de les conceptualitzacions anteriors de Lacan. Necessitat, demanda, desig i pulsió (com a cadena significant però articulada al cos). És quan extrau del fantasma i de la pulsió, el concepte de gaudi què s’inaugura una dinàmica conceptual que el portarà al simpthom, per acabar postulant en el Seminari XX, Aún, que el simpthom designa, en la seva singularitat, la substància “gozante”.
La manera de gaudir absolutament singular és com a tal irreductible, en el sentit d’una resta absoluta, que no pot ser reduït més enllà.
El que el subjecte pot obtindre al final de l’anàlisi és la identificació al simpthom.

Gemma Ribera